Les fàbriques de vidre i cristall a Badalona (1866-2016)

Ponència presentada a la Jornada Tècnica "Patrimoni i indústria del vidre a Catalunya" al MNACTEC (1/06/2023)

Les fàbriques de vidre i cristall a Badalona (1866-2016)

El pintor William Turner, artista del romanticisme que reproduïa a les seves obres els efectes lumínics i atmosfèrics de la llum i el color, recreà com la foscor podia ser visible amb un estudi de la llum del foc, corresponent a un forn de vidre venecià l'any 1840. Turner emplaça a l'espectador davant d'un foc que ho domina tot, d'un impactant vermell, en què s'intueix una temperatura elevadíssima, en un forn preparat per fer vidre fos.

Una visió quotidiana compartida pels esforçats artesans i treballadors d'aquest ram industrial al llarg de 150 anys a Badalona.

En aquesta ponència tractarem principalment la dimensió humana i organitzativa en el ram del vidre i del cristall.

 

Introducció

L'origen de la fabricació del vidre el trobaríem a l'antic Egipte faraònic o bé com situa l'escriptor llatí Plini el Vell en la seva obra Història Natural, recollint coneixements antics, a Síria a la part que limitava amb Judea.

El vidre el trobem a Badalona per primera vegada en la història en la ciutat romana de Baetulo. Podem veure algunes peces exhibides a la col·lecció permanent del Museu de Badalona. Es tracta d'atuells de vidre d'ús domèstic, presents a les taules de les domus benestants: copes, bols i ampolles. Les peces havien arribat a la ciutat producte de l'intens comerç en el Mare Nostrum. Situem així zones de producció artesanal com Egipte al segle I dC, època d'esplendor a Baetulo pels beneficis derivats del comerç del vi de la Laietània.

Al llarg dels segles, la producció artesanal, en un mercat i amb una producció limitada, conservant la característica d'esdevenir uns béns sumptuaris de les classes més adinerades o bé com a patrimoni religiós (de l'Església de Santa Maria i del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra), continuà vigent fins la segona meitat del segle XIX, quan s'inicià l'època de la industrialització.

Badalona deixà de ser un poble de pagesos i pescadors i amb una ancestral producció artesanal de corderia i teixits a mà entre la Guerra del Francès i la primera carlinada. L'onada de la industrialització duu a capgirar-ho tot: s'obre  pas així una nova dinàmica de transformació urbana, demogràfica i social. Ho descriu el contemporani Mn. Jaume Solà i Seriol: "acudiren a Badalona multitud de famílies de per tot arrèu. Ne vingueren de Urgell, de la plana de Vich, de Ripoll, d'Olot, d'Igualada, del camp de Tarragona, de Tortora y Alcanar. Ab tal arribada de gent s'estenia Badalona com arbre al arribarli abundosa y nova sava". Per la seva transcendència, un cas a l'inrevés, d'un badaloní de naixement que va marxar, coneixem a Joaquim Mensa i Prats que el 1830 establí un forn de vidre a Cervelló, que tindrà una gran desenvolupament com assenyala Francesc Cabana.

A partir de la construcció i el pas del ferrocarril entre Barcelona i Mataró (1848), amb la millora consegüent en el transport de persones i de mercaderies, s'accelerà la instal·lació de grans fàbriques sobretot de capital barceloní i estranger.

La millora de les comunicacions, la proximitat amb el port de Barcelona, els terrenys amb un preu del sòl assequible, l'arribada d'un flux migratori, facilitaren l'expansió industrial que, a més del sector tèxtil, comprenia la fabricació de productes molt diversos: alcohols i licors, cuirs, xarols, cristall i vidre, pintures, tintes, perfumeria, productes químics... En el sector vidrier s'instal·là el 1866 la Societat Badia, Grau i Cia, coneguda popularment com "el Cristall" (tanmateix la denominació social al llarg dels anys canvià diverses vegades).

El ritme de les sirenes de les fàbriques marcava l'anar i venir del gruix del nou proletariat resident a la població en llargues i dures jornades laborals. Un bosc de xemeneies va estendre’s pels antics camps i sorrals enfront del litoral, "són nous vents, noves onades" en paraules manllevades al pedagog i escriptor Joan Soler i Amigó.

Badalona assolí el reconeixement del títol de ciutat pel seu pes econòmic, demogràfic i de serveis l'any 1897. En el marc de la diversitat de sectors productius amb el que era coneguda Badalona, fent bo l’eslògan de "ciutat amb major diversitat industrial d'Espanya", la producció industrial del vidre i del cristall adquirí rellevància econòmica. El 1902 es va instal·lar a la ciutat la vidrieria Costa i Florit, "el Vidre Negre"; i el 1922 la Vidriera La Badalonesa.

En la distribució de l'estructura industrial de la ciutat el 1930, el sector del vidre era el quart darrera del tèxtil, la metal·lúrgia i el químic. El formaven tres fàbriques (Unió Vidriera d'Espanya, "el Cristall", Costa i Florit i Vidriera La Badalonesa) amb un nombre aproximat d'obrers de 1.046 (11,36%) dels 9.206 del total de la ciutat.

Les mobilitzacions obreres i la conflictivitat laboral foren intenses en les fàbriques de vidre i cristall de Badalona que aplegaven diferents categories laborals d'ofici: mestres, ajudants i aprenents; i diverses seccions.

Des de la primera dècada del segle XX els treballadors del ram del vidre van prendre força reivindicativa. Destacà l’activisme del dirigent Joan Peiró, i la força de l’anarcosindicalisme cenetista en l’anomenat Sindicat Únic. La repressió governamental i la pressió violenta - amb assassinats i ferits - per part del Sindicat Lliure de caràcter “groguenc” (en connivència amb la patronal), van intervenir en la representació obrera a partir de l’any 1920 (any de la marxa de Peiró de la ciutat precisament per les amenaces rebudes). Barcelona, Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet... van ser altres localitats definides amb el títol d’una novel·la que defineix el període: “quan mataven pels carrers”. L’espiral violenta dels grups de pistolers, “lliures” i anarquistes, va continuar latent, desfermant-se de nou en acabar la dictadura els anys 1930-1931, i fins i tot amb algun episodi de passar comptes durant la Guerra Civil (és el cas del vidrier Josep Garriga i Arquer: després d’un conflicte del “vidre negre” va ser expulsat de la Federació Vidriera el 1917. Arquer fins i tot havia substituït Joan Peiró al capdavant de la Federació Local; posteriorment es passà al Sindicat Lliure. Va ser assassinat per incontrolats el març de 1937 com represàlia pel primer bombardeig de l’aviació feixista italiana sobre Badalona). 

Tot i la crisi econòmica i industrial dels anys trenta, van emplaçar-se fins a quatre fàbriques de vidre a Badalona. Durant la Guerra Civil hi constaven: la Unió Vidriera d'Espanya, col·lectivitzada amb 568 obrers; la Vidriera La Badalonesa, col·lectivitzada amb 620 obrers (era propietat de l'empresa francesa Saint Gobain i havia adquirit l'antiga Costa i Florit); la Inglada SA "la Mercedes", controlada amb 154 obrers; i F. Gómez (Òptica), controlada amb 18 obrers.

A partir de de 1941 es constituí un modest taller especialitzat en el cristall per a òptica dirigit pel matrimoni Esteve Soldevila i Esperança Boy, origen de l'actual indústria Òptica Hispano; i el 1956, s'afegiria l'empresa Cristalleries Lligué SA que es traslladà a Badalona i esdevindria l'any següent la Cooperativa Cristalleries San Miguel.

Les darreres dècades del segle XX comportaren grans transformacions del model econòmic i productiu, amb el repte pendent de l'optimització dels processos productius. Les indústries del vidre i cristall, com tots els sectors orientats a elevar la producció, es van veure molt afectades per la crisi energètica de 1973 (el cost de fabricació depenia entre un 60% i un 80% de l'energia), l'augment consegüent de preus que actuava tensionant la demanda, l'aparició de nous productes i d'una forta competència en un mercat cada vegada més global.

S'obria pas a una ciutat més enfocada al sector serveis tot mantenint un cert pes econòmic de les activitats industrials més puixants en els mercats, intern i internacional, i innovadores.

I en el segle XXI, desaparegut aquell ampli i esplendorós passat fabril trobem un exemple d'especialització industrial en la fabricació de vidre tècnic, d'instruments òptics i material fotogràfic i cinematogràfic (Óptica Hispano).

Situem aquest passat del vidre i del cristall posant l'objectiu en el procés de fabricació industrial, un període amb molta personalitat a la ciutat respecte a la seva fisonomia urbana i desenvolupament social. I ho farem a partir de les principals fàbriques implantades a la localitat i el paper organitzatiu dels treballadors i treballadores per millorar la situació laboral i fins i tot la producció en un feina dura, que requeria habilitat tècnica i condició física amb llargues jornades, accidents laborals i diverses patologies derivades.

El progrés industrial, econòmic i social, ha estat un procés desigual assolit amb molts esforços humans i materials.

Unió Vidriera Espanyola, SA., Cristall Badalona

Coneguda com El Cristall Badalona, estava ubicada a l'extrem nord-est de la població, al barri de Pomar de Baix (actualment el barri de Canyadó). Situada al costat de les corderies Garriga, Ribó i Domènech (una altra mostra de la transformació en gran indústria d'una activitat artesanal), va ser una empresa amb seu i fàbrica a Badalona dedicada a la fabricació d'articles de vidre i sobretot cristall. El cronista badaloní, Joan Abril, assenyalà a la revista Amistat el juny de 1978 com realitzaven "peces de cristall perfectíssimes, d'una finor meravellosa i d'una categoria admirable".

Era considerada (i ho és des d'una perspectiva històrica) tot un emblema de la ciutat - com l'Anís del Mono o la perfumeria Parera per citar dos exemples de prestigiosa trajectòria industrial vinculades a Badalona -, amb unes àmplies instal·lacions i una producció de gran qualitat. Les autoritats locals portaven a les diferents personalitats que visitaven la ciutat a les instal·lacions del Cristall.

L'antic emplaçament de la fàbrica ha donat lloc els darrers anys a una nova urbanització d'habitatges i d'espais públics. Just davant perdura en el litoral la denominació de Platja del Cristall.

L'empresa va ser fundada el 1866 amb el nom Badia, Grau i Cia. (els primers tècnics contractats eren d'origen francès i amb la posterior arribada de treballadors alsacians, va motivar que el barri de l'entorn es conegués com "França Xica"). Després de passar a dir-se Ramon Pi i Cia el 1870, a partir d'un canvi de socis, i posteriorment Artur Farrés i Cia des de 1874, amb el nom comercial de Cristalleria Badalonesa.

La fàbrica, com deia el principal soci, director i ànima mater de l'empresa badalonina, Artur Farrés Xarlant (1846-1931): "Altrament, també ho fem a Badalona" referint-se al conjunt de la producció industrial de cristall del país.

Va ser la primera empresa de la ciutat en el sector vidrier i també la primera fàbrica de cristall a Espanya per l'abast de la seva producció i volum de negoci. Produïa articles de cristall i vidre per a l'enllumenat de gas i petroli, a més de vasos i gerres per al servei de taula, i ampolles per a licors, olis i productes de fantasia en tota classe de colors, gravats, tallats i decorats. Les peces s'obtenien per la tècnica del bufat a partir de motlles. El 1880 coneixem que fabricava ja 2.500.000 peces l'any.

La fàbrica com assenyalàvem a nivell del personal especialitzat, va ser el motiu de l'arribada a Badalona d'obrers procedents de zones vidrieres europees: el Werner de Bohèmia, els Ticci de la Toscana, els Walter, els Schilt, els Klimt que ensenyaven l'ofici als aprenents.

El 1882 la cristalleria comptava amb tres forns de 8 gresols, accionats per màquines de vapor de sistema vertical, de construcció catalana. El 1883 s'hi va instal·lar el primer telèfon de Badalona.

Farrés va patentar la imatge de la marca l'any 1894 (de fet la que ja utilitzava Ramon Pi i Cia, el 1872): una copa, una ampolla i un quinqué dins un cercle, que incoïa la paraula Badalona.

El Cristall va destinar fins la crisi finisecular de 1898 gran part de la seva producció a les Antilles Espanyoles.

El Cristall era proveïdora de la Casa Reial, tot un senyal de distinció de les seves peces artístiques, fins el 1931 (per raons de l'exili de la monarquia). La relació va reprendre's més endavant, el 1999. 

La pèrdua colonial va empènyer a destinar majors esforços al mercat interior, si bé el creixement de les vagues, la inestabilitat política, el gravamen del ministre Guillermo de Osma sobre alcohol que afectà a la demanda d'envasos de vidre van ser un conjunt d'elements que afectaren la viabilitat econòmica del sector. Això va portar als grans empresaris vidriers de l'Estat a establir contactes amb la determinació de crear una nova i gran empresa.

El Cristall l'any 1908 es va integrar a la Unión Vidriera, un trust impulsat pel mateix Artur Farrés (serà conseller delegat i vice-president), que agrupava les deu cristalleries espanyoles més importants, set de les quals eren catalanes: Marià Tarrida i Leopold Juncosa (Sants), Joan Jover i Alcover (Cervelló), A. Farrés i Companyia (Badalona), Enric Comas i Mora (Barcelona), Joan Giralt i Laporta (Cornellà), Clavell, Germans (Mataró), Teresa Mensa i Mestres (Cervelló), i tres de la restat de l'Estat: Esteban Minguez (Cartagena), Gregorio Sac (Vallecas, Madrid), Perfecto Sáez (Cadalso de los Vidrios, Madrid).

A principis de segle XX, entre els joves aprenents hi va treballar Simó Piera i Pagès, anarcosindicalista resident uns anys a Badalona. A la ciutat va guanyar experiència sindical i la seva trajectòria va ser posteriorment  rellevant dins de la CNT a Barcelona, sobretot en la vaga de La Canadenca (1919). Com anotà Piera en les seves memòries - i Manent també en parla del maltractament que patien els aprenents: mal retribuïts i se'ls pegava diàriament - quan era un jove aprenent al Cristall per haver trencat una peça va rebre un fort cop al cap amb un ferro de manipular el cristall per part del mestre Nin. Se'n va voler tornar amb una pala però el nebot del mestre li va impedir. L'endemà com a venjança va fer esclatar un tro dins de la fàbrica que va causar un gran rebombori i el personal va sortir corrents al carrer. Una vegada descoberta la seva autoria va ser expulsat.  

Coneixem per fotografies dels empleats fetes per Sanglàs de Barcelona que les dones treballadores es concentraven com operàries a les seccions de gravat químic i a la de magatzems.

El força reivindicativa laboral del Sindicat Únic de la CNT va deixar-se sentir amb diferents vagues, així com la pugna representativa amb el Sindicat Lliure vinculat a la patronal van comportar nombroses topades violentes els anys vint i trenta que van afectar el dia a dia dels treballadors del Cristall. Parlem d'intimidacions i d'atemptats amb pistoles pels carrers amb treballadors del Cristall com protagonistes; fins i tot la fàbrica va ser l'escenari de l'assassinat del dirigent cenetista, Joan Mongay, el 1920, i anys més tard de l'explosió d'un artefacte explosiu en el transformador elèctric de la fàbrica que va afectar la producció el 1933. Podem resseguir en la premsa de l'època un volum considerable de notícies sobre conflictes laborals i fets violents (El Eco de Badalona, setmanari d'informació general; La Colmena Obrera, òrgan de la Federació Local de Societats d'Oficis).

El 1931 el domicili social de la Unión Vidriera, inicialment a Madrid, passà a Barcelona sota la presidència d'Artur Farrés i Joan Jover com conseller delegat.

Durant la Guerra Civil la fàbrica badalonina va ser col·lectivitzada amb 568 treballadors. A l'inici de la guerra van jubilar als majors de seixanta anys (75 treballadors), si bé cap al final amb les crides a quintes van haver de reincorporar-ne alguns. Funcionaven dos forns utilitzant carbó de Berga, que era de mala qualitat. Moltes setmanes la producció havia d'estar aturada i treballaven el cap de setmana. Un altre forn funcionava amb olis pesants i era més regular. Fabricava bombetes "Z" i tubs de cristall per fer transfusions de sang.

Després del període bèl·lic, les diverses fàbriques de la Unión Vidriera van anar tancant o van ser absorbides per altres i el 1948 només en quedaven sis. Pels volts de 1950 només la fàbrica de Badalona, que serà l'única que va subsistir i que conservarà el nom d'Unión Vidriera. La plantilla era d'uns 700 obrers i havien dos forns de 8 gresols cadascun.

Tenim referència de sortides i excursions entre els integrants de la plantilla - per exemple amb imatges que he pogut veure del meu avi, operari del Cristall i que havia jugat a l'equip de futbol de l'empresa abans de la guerra -; i també d'un Economat laboral.

A conseqüència de la crisi econòmica del petroli (el fuel, disparat de preu, mantenia els forns a 1500ºC ininterrompudament; i es va haver de canviar de fuel a gas com a font d'energia), els anys vuitanta del segle XX va sofrir una greu crisi econòmica i el gener de 1984 va entrar en fallida deixant 120 treballadors sense feina.

L'empresa va ser clausurada si bé un grup de 57 treballadors va constituir una societat laboral amb el nom d'El Cristall Badalona S.A.L Finalment, l'any 2014, cent quaranta-vuit anys després de l'inici, la fàbrica va tancar definitivament i es va fer donació al Museu de Badalona d'un mostrari de 200 peces de cristall (globus de llum, peces de bany, gerros, ampolles de perfum...) a més de catàlegs, plànols de peces, fotografies d'època (del fotògraf badaloní A.S. Xatart) i un pantògraf, un aparell que servia per a gravar el cristall amb àcid.

L'últim balanç registrat en el registre mercantil va correspondre a l'any 2016.

Vidriera Espanyola de Costa i Florit i CiA/ Vidriera Badalonesa

La fàbrica estava situada al carrer d'Eduard Maristany, 30, paral·lel a la línia de ferrocarril (al barri badaloní de Gorg); i tenia despatx a Barcelona al Passeig de la Duana, 5, 1r. Va estar en funcionament entre 1902 i 1969. Era coneguda popularment com el "vidre negre".

Es dedicava a la fabricació de vidre, sobretot de l'anomenat vidre negre, més gruixut i brillant i també menys refinat que el cristall. S'hi elaboraven ampolles per a vins, licors i begudes gasoses; garrafes emmimbrades i bombones per a àcids fetes en vidre bufat a partir d'un motlle.

Les primeres notícies de l'empresa són del 1902. El 1903 es tancaren amb murs els terrenys contigus a la fàbrica entre els carrers de la Indústria i Eduard Maristany, cantonada amb el de Ponent, i també es van ampliar les instal·lacions, tal com s'aniria fent en anys successius. El 1930 tenia uns 270 treballadors. L'empresa estava organitzada com a Societat en Comandita.

Els anys trenta Costa i Florit va ser adquirida per Vidrieria Badalonesa, SA, va adoptar aquesta denominació i marcava les peces amb les inicials VB. Va tancar el 1969.

En l'àmbit sindical hi ha dos aspectes de consideració importants que contribueixen a explicar en un context local i català la complexitat de les relacions entre el món del capital i el de treball. Especialment amb l'esforç del sindicalisme per aconseguir millores laborals i fins i tot intentar donar la volta al sistema capitalista en una societat basada en el treball i la gestió sindical dels mitjans de producció.

En la fàbrica Costa i Florit hi va treballar Joan Peiró i Belis (Barcelona 1887- Paterna 1942), anarcosindicalista que precisament va iniciar la seva militància a Badalona, mentre estava a Costa, Florit i Cia. Procedent del Poble Nou (on treballava des dels quinze anys en un taller de vidre, i anteriorment de nen en el forn vidrier de Can Tarrida a La Bordeta, Sans), el trobem com treballador de la fàbrica i les seves primers passes com dirigent sindical local i després a nivell català i estatal entre els anys 1908 - en què podem documentar la participació i lideratge en una vaga a la fàbrica - i l'any 1920. Un perfil públic que compatibilitzà amb les llargues jornades laborals i l'atenció familiar.

Peiró en aquests anys impulsà la Societat de Vidriers i Cristallers superant la divisió gremialista entre mestres, ajudants i aprenents (aquests darrers coneguts com "gàmens", mot que el dirigent cenetista Joan Manent relacionà en les seves memòries amb els tècnics francesos que cridaven als nois amb el mot francès gamins) i altres obrers que treballaven al vidre: fogoners, arquistes i els vestidors de garrafons; i el trobem com orador i activista sindical de Solidaritat Obrera (el seu tiet Josep Belis era el principal dirigent local).

Posteriorment, va tenir un paper molt rellevant en la fundació de la Federació Local de Societats Obreres (1915) i del seu òrgan de premsa La Colmena Obrera (1916-1920; 1931-1932). Com dirigent de la Federación Española de Vidrieros, Cristaleros y Similares aconseguí després d'un període de vagues (per exemple de les fàbriques del "vidre negre" de Badalona i Poble Nou) i l'amenaça d'una vaga general estatal, la jornada de 8 hores a tot el sector industrial el juny de 1917 (una fita prèvia al decret general de la jornada de 8 hores assolit després de la Vaga de la Canadenca el 1919).

Tal i com Artur Farrés fou un dels principals impulsors del trust patronal de la Unión Vidriera de España, Joan Peiró dedicà les seves energies a impulsar sindicalment la Federación Española de Vidrieros, Cristaleros y Similares, destacant que la força d’un sindicat que anés a la una en els conflictes laborals arreu de diferents ciutats i territoris, no era “un acto de solidaridad a base de un sentimiento humano” sinó un “deber federativo”.

Peiró dirigí la publicació obrera El Vidrio. Portavoz de la Federación Española de Vidrieros, Cristaleros y Similares (1915-1917) des de Badalona (també entre 1917 i 1920 dirigí La Colmena Obrera). Va participar activament en el Congrés de Sants (1918) i en el de Madrid (1919), formalitzant-se l'ingrés dels sindicats d'ofici en la CNT i la força representativa sense igual del Sindicat Únic. Aquest es definia com un instrument d’emancipació social alternativa al capitalisme, amb la voluntat de configurar la societat del futur basada en el treball i la gestió sindical dels mitjans de producció.

L'any 1920, Peiró marxà a viure fora de la ciutat perseguit per l'amenaça dels pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal i els sectors reaccionaris. Primer es traslladà a Barcelona i finalment a Mataró on entrà a treballar a la fàbrica de vidre Joan Estanyol i Cia (1922) que esdevindria tres anys més tard una cooperativa obrera de producció. De l'etapa com dirigent de la Federació Espanyola de Vidrieros, coneixia al sindicalista mataroní Josep Ros i Serra, un dels principals impulsors de la cooperativa Cristalleries Mataró, "el Forn del Vidre".

Peiró a través de diferents càrrecs orgànics dins de la CNT, va mantenir el contacte amb els "nois de Badalona" i precisament quan va ser nomenat Ministre d'Indústria el novembre de 1936 s'emportà pel seu gabinet, Pere Cané (dirigent cenetista de la Indústria Vidriera de Badalona) com sots-secretari i Joan Manent com secretari particular, a més d'altres companys confederals com Antoni Blanco.

Un segon aspecte de la fàbrica relacionat amb la lluita sindical a la ciutat el trobem en la pugna entre el Sindicat Únic (la CNT) i el Sindicat Lliure ("groguenc" per la seva vinculació amb la patronal més reaccionària). Ho trobem sobretot els anys trenta del segle XX quan el Sindicat Lliure afavorit durant la guerra bruta i la repressió governamental contra el Sindicat Únic dels primers anys vint i per la dictadura de Primo de Rivera, topà amb la renovada força sindical cenetista - emergia de la clandestinitat del règim primo-riverista - en els anys de la II República. Aleshores l'hostilitat dins de la mateixa fàbrica es va fer més intensa. La Costa i Florit - citada per Joan Peiró en un article a Sindicalismo del 30 de maig de 1934 com "Vidriera Badalonesa núm. 2 (antes Costa y Florit)" - s'havia convertit en un feu dels lliures on un tal Blasco era assessorat pel factòtum barceloní dels lliures, Ramon Sales. Per part dels únics es realitzaren vagues per pressionar l'expulsió dels lliures, i en un espiral de violència es produïren sabotatges i fets delictius de pistolers - que també afectaren a d'altres fàbriques i establiments (amb assassinats i ferits) - evidenciant-se uns antagonismes en la vida col·lectiva de la ciutat més marcats que en d'altres localitats industrials catalanes. De nou la premsa de l'època de diferent signe polític se'n feia ressò i és una font d'informació de primera mà per interpretar la conflictivitat social.

L'emplaçament original de la fàbrica, on després s'edificaren amb una altra raó social i dedicació uns magatzems molts grans, ha estat transformat urbanísticament a l'entorn del port-canal del Gorg i la renovació de la façana litoral a banda i banda de la via del tren.

Vidriera La Badalonesa SA

Originària de capital badaloní, amb el senyor Monguió al capdavant. Va començar a funcionar des de 1921 i estava situada a l'avinguda d'Alfons XIII, núm. 470 (al barri de Llefià, on avui dia s'emplaça l'Institut Barres i Ones). Fabricava envasos, ampolles, garrafons, bombones i flotadors de pesca realitzats amb la tècnica tradicional del vidre bufat, emprant sorra procedent de la riera de Montgat. El barri de Llefià estava allunyat del centre de la ciutat - la connexió era principalment seguint l’eix de la carretera general -  i creixia entre camps acollint població nouvinguda a la ciutat en un extrem del terme municipal.

Hi treballà com aprenent els anys vint, un dels militants anarcosindicalistes d'àmplia trajectòria a la ciutat, Francesc Campos Martínez, nascut a Múrcia i que havia arribat als dotze anys amb la seva família a Badalona el 1917; tanmateix a causa d'una greu malaltia va haver de canviar d'ofici.

El juny de 1930 la fàbrica va passar a ser una filial de les indústries de vidre franceses Saint Gobain, amb capital dels jesuïtes i el consell d'administració estava emplaçat a Bilbao.

Les diferències entre l'empresa i els sindicat únic del vidre van ser continuades a partir de la tardor de 1930. La nova direcció actuà en connivència amb el Sindicat Lliure i dins de la fàbrica va haver-hi un xoc frontal amb els integrants del Sindicat Únic. Una banda de pistolers del lliure intimidaren i actuaren violentament contra els únics i la rèplica dels grups d'acció anarquistes no es va fer esperar. Altra vegada l'ombra de la mort va aparèixer (des de La Colmena Obrera es va denunciar l’assassinat a les portes de la fàbrica de Francisco Giménez Sanchez, obrer aliè a l’empresa l’any 1930). Com hem estat situant la pugna fou intensa i un focus de violència política i sindical previ a la Guerra Civil.

Paral·lelament hi havia un context de precarietat laboral i salarial que motivaren una vaga sindical de la CNT a La Badalonesa que seguiren els treballadors de Costa Florit i posteriorment de forma solidària els de la Unió Vidriera d'Espanya, SA. (el Cristall).

En el context de forta crisi econòmica, Vidriera La Badalonesa, SA, adquirí la gestió de la fàbrica de Costa i Florit, SA. Ambdues fàbriques foren col·lectivitzades durant la Guerra Civil.

Segons el cronista Joan Abril, la fàbrica durant la postguerra no funcionava i va instal·lar-s'hi una empresa química (Cruz Verde, dedicada a insecticides).

 

Cooperativa Cristalleries San Miguel

L'empresa barcelonina Cristalleries Lligué SA. (amb un origen a la Vidriera Catalana el 1844 i el nou projecte de Josep Vallès a partir de 1873) obrí una nova etapa al març de 1956, traslladant-se al carrer de la Indústria núm. 19-21, de Badalona (un espai on havia estat instal·lada una refineria de sucre, i després l'Ateneu Obrer de Badalona; actualment hi trobem una plaça pública on s'ha conservat una imponent xemeneia com a memòria popular). Tanmateix, la crisi del combustible arrossegava l'empresa cap a la fallida amb un passiu molt superior a l'actiu amb un gran forat de deute.

La manca de liquiditat es va fer patent el juliol de 1956, desatenent el negoci el Consell Administrador. Aleshores, els 233 treballadors per tal d'evitar l'atur forçós van debatre com actuar davant d'una administració deficient ja que les demandes dels articles eren importants. Des de les autoritats sindicals franquistes va intentar-se infructuosament que els gerents accionistes es fessin càrrec de la situació i que reprenguessin el control de la fàbrica. Donat que els treballadors eren els principals creditors amb prop de dos milions de pessetes (sous, vacances, indemnitzacions per recessions de contractes i gratificacions del 18 de juliol), les autoritats i el sindicat determinaren iniciar el procés de creació d'una cooperativa laboral. Van decidir d'embargar la fàbrica i de posar-la sota la direcció dels mateixos obrers. Per a la cooperativa escolliren el nom de Sant Miquel pel fet de ser el sant patró del ram del vidre.

En una primera assemblea va escollir-se una primera junta rectora amb caràcter provisional; més endavant va constituir-se una junta tècnica amb assessorament d'experts en la matèria, procurant el disseny d'una nova organització industrial per tal d'esmenar el problema de la mala distribució de la fàbrica, esdevingut en el trasllat a Badalona. Va incorporar-se una nova mentalitat productiva de caràcter cooperativista, millorant la producció, la vida personal i la contribució al bé comú. Ho van fer com socis fundadors 148 dels 233 treballadors de l'antiga Lligué.

El moment clau va ser per via judicial la subhasta pública dels béns embargats. L'11 de novembre de 1956 a causa de l'absència de qualsevol altre postor, va adjudicar-se a la nova cooperativa els béns fonamentals i essencials de producció.

D'altra banda es va obrir la via del diàleg amb els clients per tal de generar confiança i que no emprenguessin mesures legals pels elevats deutes de l'antiga Lligué. La mesura va ser exitosa ja que acceptaren una pujada de preus dels productes i pagant-los abans de rebre'ls; també per part dels proveïdors van rebre un gran suport.

El 2 de gener de 1957, el Ministeri de Treball aprovà els estatuts i el dia 30 del mateix mes la cooperativa quedà definitivament constituïda.

Respecte les entitats bancàries van seguir operant sota el nom de Cristalerias Lligué SA fins març de 1957 quan aconseguiren un compte amb el nom de Comunidad de Productores. L'espasa de Dàmocles dels deutes va continuar durant anys i en aquesta tessitura el tercer president que va tenir la cooperativa, Manuel Villaescusa (1960-1981), va aconseguir un préstec concedit a Madrid i es va poder eixugar el deute. Els obrers van reviscolar l'empresa, realitzant jornades llarguíssimes els set dies de la setmana, sense vacances ni festius, lluitant pel seu propi projecte laboral. S'incorporaren noves peces al catàleg que van ser exitoses al mercat: els globus de les barques de pesca sota la marca Sanmilux; cubetes de vidre per als comptadors de l'electricitat; els gots chiquitos, típics del País Basc; la gerra de sangria... Va ser una època de bonança aturada per la greu crisi del petroli cap a 1976: es va haver de substituir el fuel pel gas com a font energètica dels forns en continu funcionament; van patir impagaments degut a l'abast general de la crisi; també competir amb l'ús del plàstic en alguns articles; i la demanda de mà d'obra especialitzada cap a França, Bèlgica o l’antiga Txecoslovàquia amb sous llaminers.

Per tal de donar una alternativa a aquest context difícil a principis dels vuitanta es va crear Vidrexport comptant amb el suport de la Generalitat de Catalunya i el Consorci de Promoció Econòmica de Catalunya. S'aglutinaven així quatre fàbriques: Sant Miguel de Badalona, Mataró, Verneda i IBSA Sdad. Cooperativa). L'intent no reeixí i la competència dels països de l'est i asiàtics amb uns preus altament competitius dificultà encara més la situació els anys noranta. Els obrers es tornaren a sacrificar per salvar l'empresa: reducció de personal, invertir en millores tecnològiques, optimització de costos, pla de viabilitat... L'any 2004 la producció es va traslladar a unes noves instal·lacions al carrer de Juli Galve núm. 5-7 de Badalona, i finalment va adoptar el nom de Sant Miguel Group fins l'any 2010.

A l'emplaçament original de Cristalleries Sant Miguel s'hi troba avui dia la plaça Ernest Lluch que conserva una imponent xemeneia al mig de l'espai.

 

Indústries i Comerços Inglada, SA.

Va sorgir a la segona dècada (o bé els primers anys trenta) del segle XX, la fàbrica era coneguda com "la Mercedes" i estava emplaçada al carrer Indústria, 202 cantonada amb el carrer Garriga (al barri del Progrés, era molt propera a la Costa i Florit; avui dia hi ha un ambulatori i una plaça pública amb elements de record del passat industrial de l'espai: una inscripció, un vitrall i una intervenció d'street art).

El primer director era Agustí Arola i la producció comprenia articles realitzats amb cristall, mig cristall i amb vidre. La seva especialitat era el cristall sonor, un tipus de vidre amb una qualitat elevada d'òxid de plom. Els productes eren coneguts sota el nom de la marca León, hi sobresortien els de l'anomenada vidriolita, un producte patentat que es caracteritzava per ser una imitació de la porcellana (escaients pel seu ús per a objectes sanitaris i de tocador).

La cristalleria Inglada era l'única fàbrica d'Espanya que realitzava aquest tipus d'articles.

La conflictivitat laboral va manifestar-se en una vaga obrera el 1936. L'empresa fou controlada pels treballadors durant la Guerra Civil.

La fàbrica va estar en funcionament fins a mitjans anys setanta.

Indústria Óptica Hispano

Passada la Guerra Civil, el 1941, va obrir un modest taller especialitzat en el cristall d'òptica amb una secció de vidre bufat que elaborava, sobretot, flascons; situat a la Riera d'en Matamoros, núm. 82. El dirigien el matrimoni Esteve Soldevila i Esperança Boy, pares de l'actual presidenta Maria Soldevila Boy, al capdavant de la companyia Òptica Hispano SA.

L'any 1952 el taller inicial - que conserva encara a la façana un plafó en relleu amb un jove i una canya de vidre bufat i amb estris de treball - fou traslladat a l'actual ubicació al carrer Mossèn Anton 5-7 on va adquirir en una producció més industrial. Vint anys després va ser la primera empresa òptica de l'estat que va posar en marxa la nova tecnologia de lents tòriques am el cilindre intern de forma seriada. I els anys noranta inicià un procés d'expansió i comercialització de les ulleres per tot l'Estat.

La seva seu es troba en la casa modernista Pavillard (BCIN) obra de Joan Amigó i al costat de la indústria que fabrica instruments d'òptica i equip fotogràfic disposa d'una àmplia botiga dedicada a l'atenció al públic.

 

Hemeroteca

Acción Social Obrera

Amistad. Boletín del Museo Municipal

El Eco de Badalona

El Punt Avui

El Vidrio. Portavoz de la Federación Española de Vidrieros, Cristaleros y Similares.

La Campana de Gràcia

La Colmena Obrera. Órgano de la Federación Local de Sociedades Obreras de Badalona.

Revista de Badalona

Revista Bétulo. Badalona Comunicació

Sindicalismo. Órgano de la Federación Sindicalista Libertaria.

La Vanguardia

 

Bibliografia

Abril, Joan: Fàbriques de vidre. Amistat. Boletín del Museo Municipal, juny 1978, núm. 96, pàg. 13.

Abril, Joan: El Cristall de Badalona. Revista de Badalona (17/07/87), pàg. 30.

Albaladejo Blanco, Jordi; Zambrana Capitan, Joan: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona 1905-1920. Edicions Fet a Mà, associació d'agitació cultural. Badalona, 2005.

Cabana i Vancells, Francesc: Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya (Vol. IV). Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1994.

Calpe, Mercè; Ligos, Víctor: L'Ofici de vidrier. Dins El Patrimoni Cultural Immaterial: El batec de la gent del Maresme, XIII Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme (2019). Arxiu Comarcal del Maresme, 2020.

Caravaca Fernandez, Sergi: Les indústries de guerra a Badalona durant la guerra civil (1936-1939). Universitat de Barcelona, 2013-2014.

Carreras i Garcia, Montserrat; Vall i Serra, Núria: La II República a Badalona 1931-1936. Una població industrial en crisi. Monografies badalonines, núm. 12, Museu de Badalona. Badalona, 1990.

Casals i Cortès, Núria; Padró i Werner, Jordi: Història Gràfica de Badalona. Volums I i II. Museu de Badalona, 1987 (Vol.I); 1993 (Vol.II)

Colomer i Rovira, Margarida: Cooperativisme i moviment obrer. L'exemple de la Cooperativa del Vidre de Mataró (1920-1944). Col. Caps de Bou, Ed. Altafulla. Barcelona, 1986.

ioh!: web Indústria Òptica Hispano. Badalona, 2023.

Manent i Pesas, Joan: Records d'un sindicalista llibertari català 1916-1943. Edicions Catalanes de París, 1976.

Piera i Pagès, Simó: Records i experiències d'un dirigent de la CNT. Editorial Pòrtic, Barcelona, 1975.

Rico Márquez, Juan: Llefià, de la barraca a la dignidad. Badalona, 2011.

Rosés Castellsaguer, Sílvia; Guillén Pastrana, Antonio: Dring! Més d'un segle de vidre i cristall. Cristall Badalona, Cristalerias San Miguel. Llibre i exposició, Museu de Badalona, 2007.

Sanchez, Esther: Un siglo de vidrio francés: Saint Gobain en España, de 1905 a la actualidad. Investigaciones de Historia Económica. Vol. VII, 2011.

Soler i Amigó, Joan: Maig Major.Mascaró de Proa, núm. 1. Ajuntament de Badalona, 1985.

VVAA: Catàleg exposició Badalona 1897. Cent anys de ciutat. Museu de Badalona, 1997.

Villarroya, Joan (director), VVAA: Història de Badalona. Col·lecció monografies badalonines, núm. 16, Museu de Badalona, 1999.

Villarroya i Font, Joan: Revolució i Guerra Civil a Badalona 1936-1939.  Mascaró de proa, col·lecció de monografies badalonines, núm. 2. Ajuntament de Badalona, 1985.

Winston, Colin M.: La clase trabajadora y la derecha en España 1900-1936. Ed. Cátedra. Madrid, 1989.

 

Recursos d'imatges digitals

Badalona Badagràfica. Món icònic. El blog de l'Albert Isern.

Flickr.com d'El Cristall Badalona. Museu de Badalona, 2019.